DUGi

Gesto Musical Performativo: música, movimiento y cuerpo en relación con el instrumento. Una aproximación desde la música experimental

http://dugi.udg.edu/item/http:@@@@hdl.handle.net@@10256@@28279

ENG- The research we present focuses on the definition, analysis, and theorization of the performative musical gesture. This concept is shown here as the link between the musician’s body and their instrument, in this case and as a starting point, the piano, which has accompanied me since a very early age. The piano also marks a specific period (the 19th century) in which it stood as the model instrument for theoretical music on the one hand and practical music on the other. The piano, as a symbol, is shown to be an expression of the behaviors and tastes of the bourgeois social class. To this end, we have unpacked the conceptions of what is understood by “musical instrument,” revealing that, in fact, it is a mixture of social, cultural, temporal, and aesthetic constructs. The body is, at the same time, revealed as a modulating agent in constant transformation. In order to show the historically established relationship between the piano and the body, we have turned to various Treatises and Methods for keyboard instruments, within a time frame that ranges from the 16th century (Il Transilvano by Diruta) to the 20th century (Marie Jaëll). In this context, we will show how the body has been understood mainly as an executor operating the instrument from a subsidiary position to the musical idea that is expressed in the score. From the 20th century onwards, we explore the shift in perspective brought about by the contributions of the artistic avant-gardes (Futurists, Henry Cowell, John Cage), as well as those arising from the performative turn in music that took place during the second half of the 20th century (Mauricio Kagel, Dieter Schnebel). With these developments, the musician’s body is discovered as a site of exploration, not necessarily tied to a single instrument. From here, we arrive at the figure of David Tudor, with whom we move from the piano to live electronic music. From that moment on, the body is placed in relation to technical operation and, consequently, sound is understood as a form of energy. At this point, the thought of Gilbert Simondon offers us the terminological and conceptual keys to understanding the body as a modulatory transducer of energies in relation to technical objects. All of this serves as an analogy applicable to the relationship between the body and the instrument, and allows us to establish that the performative musical gesture is the visible and affective revealing of the transductive process that occurs in the music making. Having established the historical, theoretical, and philosophical framework around the performative musical gesture as a link between the transductive body, sound, and the instrument, we present four case studies. In these, we introduce the concept of the pre-gesture, which refers to the invisible inner gesture that precedes the visible one. At the same time, we exemplify the presented theories through the works of Fran MM Cabeza de Vaca, Cathy van Eck, Merche Blasco, and the author’s own practice, which offer a concrete application and demonstration of the concepts developed throughout the thesis

CAT- El treball de recerca que presentem se centra en la definició, anàlisi i teorització del gest musical performatiu. Aquest concepte és mostrat aquí com el vincle existent entre el cos del músic i el seu instrument, en aquest cas i com a punt de partida, el piano, que m’ha acompanyat des de molt primerenca edat. El piano, a més, delimita una època determinada (segle XIX) on s’erigeix com a instrument model de la música teòrica, d’una banda, i de la pràctica, per un altre. El piano, com a símbol, es mostra com una exposició de comportaments i gustos de la classe social burgesa. Per a això, hem desgranat les concepcions del que s’entén per instrument musical, mostrant que, en realitat, es tracta d’una amalgama de concepcions socials, culturals, temporals i estètiques. El cos es revela, alhora, com un agent modulador i en constant transformació. Amb la finalitat de mostrar la relació establerta històricament entre el piano i el cos, hem recorregut a diversos Tractats i Mètodes d’instruments de tecla en un marc temporal que va des del segle XVI (Il Transilvano de Diruta) fins al segle XX (Marie Jaëll). En aquest context, mostrarem com el cos ha estat entès, principalment, com un executor que opera l’instrument des d’un lloc subsidiari de la idea musical que es plasma a la partitura. A partir del segle XX, mostrem el canvi de perspectiva que suposen les aportacions de les avantguardes artístiques (Futuristes, Henry Cowell, John Cage), així com les del gir performatiu en la música que van succeir a partir de la segona meitat del segle XX (Mauricio Kagel, Dieter Schnebel). Amb ells, descobrim el cos del músic com un lloc d’exploració, no necessàriament lligat a un instrument. Des d’aquí, arribem a la figura de David Tudor, amb qui passarem del piano a la música electrònica en viu. A partir d’aquest moment, el cos serà posat en relació amb el domini tècnic i, en conseqüència, el so serà entès com una forma d’energia. En aquest punt, el pensament de Gilbert Simondon ens oferirà les claus terminològiques i conceptuals per entendre el cos com un transductor modulador d’energies en relació amb els objectes tècnics. Tot això ens serveix d’analogia aplicable a la relació del cos amb l’instrument i ens permet establir que el gest musical performatiu és la revelació visible i afectiva del procés transductiu que succeeix en l’acte musical. Després d’haver establert el marc històric, teòric i filosòfic al voltant del gest musical performatiu com a vincle entre el cos transductiu, el so i l’instrument, mostrem quatre casos d’estudi. En ells, introduïm el concepte de pre-gest, el qual es refereix al gest interior invisible que precedeix el gest visible. Al mateix temps, exemplifiquem les teories exposades a través dels treballs de Fran MM Cabeza de Vaca, Cathy van Eck, Merche Blasco i els propis de qui escriu, que ens ofereixen una posada en pràctica i demostració dels conceptes desenvolupats al llarg de la Tesi

Programa de Doctorat en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura

Universitat de Girona